Psicología pastoral: aproximaciones teóricas y tendencias actuales

This current article aims to show the importance that, in the last few years, psychology has had in the pastoral setting, and that is why an inventory of the main authors, in this issue, will be made. Then, we will go into some psychopathological aspects, which apply in this field.El presente artículo pretende mostrar la importancia que en los últimos tiempos ha cobrado la psicología en el ámbito de la pastoral, y es por esto que se hará un recuento de los principales autores que han abordado este tema, para luego adentrarnos en aspectos psicopatológicos que se aplican a este campo

Pastoral psychology, theoretical approaches, and current tendencies

This current article aims to show the importance that, in the last few years, psychology has had in the pastoral setting, and that is why an inventory of the main authors, in this issue, will be made. Then, we will go into some psychoEl presente artículo pretende mostrar la importancia que en los últimos tiempos ha cobrado la psicología en el ámbito de la pastoral, y es por esto que se hará un recuento de los principales autores que han abordado este tema, para luego adentrarnos en aspectos psicopatológicos que se aplican a este campo

Las artes y la arquitectura del poder

Recull de ponències presentades al XIX Congreso CEHA, celebrat el 2012 a la Universitat Jaume I de Castelló.Cent anys d'estudis iconogràfics al món, quaranta anys a Espanya, trenta-cinc anys de l'existència del Comité Español d'Història de l'Art i dues dècades d'IHA representen un compromís de tots els historiadors de l'art per defendre el prestigi d'aquesta disciplina humanista i científica. Aquesta publicació, impresa i electrònica, aporta les contribucions del XIX CEHA

La representación del poder y los discursos en la pintura. Las transformaciones de la pintura francesa, 1680-1730

Esta tesis se ha construido a partir del método arqueológico que hemos establecido, a su vez, a partir de la obra de M. Foucault La Arqueología del Saber, así como de sus seminarios del Collège de France. Desde ella hemos definido una alternativa metodológica para estudiar el arte, respecto a las otras propuestas metodologías tradicionales de la Historia del Arte; centrándonos principalmente en los discursos producidos por el saber artístico. A partir de los problemas que encierra la Historia, y por consiguiente la Historia del Arte, como hemos puesto de manifiesto al analizar los términos barroco y rococó, nos hemos alejado de las diversas corrientes historiográficas que definen la Historia del Arte, determinadas por los problemas de la Historia y de la Forma, proponiendo una nueva aproximación al análisis del arte a través de la Arqueología del Saber de M. Foucault, que -sin duda- ha condicionado la forma de nuestro trabajo. Esto nos ha conducido a centrarnos principalmente en los discursos artísticos, esto es, en los discursos producidos por el propio saber artístico, trabajando sobre los textos teóricos, las conferencias, los panfletos o libelos de las polémicas artísticas, sobre los poemas elogiosos hacia determinadas obras o sobre las descripciones periodísticas. Hemos intentado estudiar en profundidad, por tanto, todo ese mundo de discursos producidos desde y por el arte, que constituirán en su conjunto un saber artístico, dejando en un segundo plano las formas artísticas. Esta elección de una metodología arqueológica ha condicionado por tanto la forma de nuestro trabajo, pues éste no ha intentado reconstruir el proceso artístico o creativo de una obra, ni tampoco las vicisitudes por las que ha pasado una obra concreta. Tampoco hemos pretendido desde la obra, entendida como evento o acontecimiento –al modo que hace la Historia- analizar la sociedad de la época; como si el arte fuera el reflejo de una Verdad histórica o de un espíritu de su tiempo. Nuestro objetivo ha consistido en intentar comprender en qué medida el arte, en tanto que saber y conjunto de discursos, se ve afectado por los cambios en la verdad-poder que suceden en su época. Pero estas transformaciones han sido estudiadas no desde la obra en sí -como tradicionalmente se ha hecho- sino desde los discursos arriba señalados, pues es más fácil analizar las formas de actuación del poder a través de los discursos que genera que a través de las formas artísticas, cuyos “comportamientos” no son tan fácilmente cognoscibles desde la palabra, a la que tiende a expulsar, como bien señaló Platón en su República..

La cort napolitana d'Alfons el Magnànim: el context de "Curial e Güelfa"

La novel•la cavalleresca Curial e Güelfa, redactada en llengua catalana i en un context italià –segons una vella presumpció, que ajuden a confirmar recents investigacions– ha sigut objecte de controvèrsia per diversos fets: el fet de trobar-se només en un manuscrit, que els codicòlegs relacionen amb Toledo; el fet de presentar un català amb preferències lèxiques valencianes, però hibridat amb italianismes i apartat de l’estil literari dominant a la València de l’època; el caràcter aparentment medieval, però amb molts punts d’influència i de contacte amb l’humanisme italià, etc. La present tesi doctoral pretén resoldre aquestes controvèrsies de manera satisfactòria i més o menys conclusiva. En primer lloc, s’ha estudiat de manera exhaustiva la cort napolitana d’Alfons el Magnànim, i les biografies de més de 200 dels seus cortesans, prestant atenció especial a les relacions culturals i als interessos literaris d’aquests. De resultes d’aquest estudi, s’han biografiat més específicament alguns dels cortesans del Nàpols alfonsí directament relacionats amb el contingut, els referents culturals, l’onomàstica à clef i altres aspectes del Curial. En segon lloc, s’han estudiat totes les fonts literàries i els referents que s’han pogut documentat en la novel•la anònima, amb una important aportació de novetats, sobretot pel que fa al coneixements de fonts italianes i clàssiques, constatació que faria inexplicable la producció de l’obra a la Península Ibèrica, però que l’explica molt bé a la Península Itàlica. Finalment, s’han desxifrat els noms de tots els personatges de la ficció, els quals es relacionen d’una manera no excessivament encriptada, amb personatges reals de l’Europa de l’època, ben coneguts en l’entorn diplomàtic de la cort del rei d’Aragó. De resultes de tot aquest anàlisi primmirat, aprofitant al màxim els materials bibliogràfics (més de 6.000 referències), arxivístics (documents publicats i inèdits) i literaris (es poden reconstruir perfectament la biblioteca i les preferències de l’anònim autor del Curial), se’ns dibuixa Curial e Güelfa com una novel•la d’aparença medievalitzant (paròdia, en realitat, de l’amor cortés i els llibres de cavalleria), però molt influïda ideològicament –i metodològicament, també: una imitatio petrarquesca– per la cultura humanística italiana. Sembla ser l’obra d’algú molt ben relacionat amb l’estament cavalleresc i amb la vida curial, que s’ha format en àmbit ibèric i en la perifèria gòtica d’Europa (lírica trobadoresca, Tristany i Lançalot, etc.), però que, després d’haver viscut uns anys a Itàlia en contacte amb cenacles humanístics, ha sigut capaç d’incorporar a la seua obra un esperit jocund (facècia erudita, ironia subtil i metaliterària, paròdia, sàtira, etc.) més propi del Renaixement que de l’edat mitjana. Raó per la qual es pot definir el Curial com un text català explicable pel context italià, i catalogable com una creació literària pròpia del que els historiadors de la cultura i de la literatura italianes denominen la cavalleria umanistica. De fet, els patrons culturals sobre els quals dissenya el seu artefacte literari l’anònim escriptor no són tant els propis de la cort alfonsina de Nàpols –on en teoria s’havia de “recitar” l’obra, sembla que en un entorn confidencial– com els de l’humanisme llombard, florentí i ferrarés, al qual deu molt la novel•la